Tesi realitzada sota la direcció del Dr. Francesc Casañas Artigas i la co-direcció del Dr. Jaime Cebolla Cornejo al Departament d’Enginyeria Agroalimentària i Biotecnologia de la Universitat Politècnica de Catalunya.
http://hdl.handle.net/10803/96763
RESUM:
Les varietats tradicionals de tomàquet són ben valorades pels consumidors en el mercat. Això es deu a la seva suposada superior qualitat organolèptica respecte les varietats modernes, així com a la percepció generalitzada de que es tracta de materials originals i que presenten unes característiques agromorfològiques úniques. No obstant es desconeix la variabilitat genètica existent en les poblacions cultivades i el seu efecte sobre els caràcters d’interès econòmic. Amb l’objectiu de conèixer els caràcters que singularitzen aquestes varietats i dissenyar estratègies que les impulsin en els mercats de qualitat, s’ha desenvolupat un estudi de tres varietats tradicionals catalanes: Montserrat, Pera de Girona i Penjar. Partint de les dades d’una caracterització prèvia de més de 200 entrades, s’han seleccionat representants de la variabilitat genètica intra-varietal de cada varietat. Aquestes entrades s’han avaluat per caràcters agromorfològics, químics, sensorials (s’ha entrenat un panel de tast amb aquest objectiu) i pel fons genètic (AFLP). Els resultats mostren que tot i que cada varietat tradicional presenta uns trets singulars que la diferencien de les altres, existeix una gran heterogeneïtat intra-varietal pel conjunt de caràcters estudiats. Les varietats Montserrat i Pera de Girona es distingeixen únicament per la morfologia externa del fruit, existint una gran variabilitat intra-varietal i un solapament entre ambdues per la resta de caràcters agronòmics, morfològics i sensorials (cada varietat no té un perfil sensorial distintiu). A més ambdues varietats no es separen per fons genètic, sostenint-se la gran variabilitat agromorfològica i sensorial observada en una diversitat genètica reduïda. La varietat Penjar es caracteritza únicament per la llarga conservació i la mida reduïda del fruit, doncs pels altres caràcters (incloent dades moleculars) la variabilitat intra-varietal és molt elevada. La llarga conservació d’aquesta varietat es deu a la presència de la mutació alcobaça (alc) (una substitució de Timina per Adenina a la posició 317 del cds del segon exó del gen NAC.NOR) i a la mida reduïda del fruit. La gran heterogeneïtat existent per qualitat organolèptica entre els genotips de cada varietat tradicional limita la seva consolidació en els mercats de qualitat. Per aquest motiu s’ha desenvolupat un programa de millora genètica per seleccionar línies que aglutinin bones característiques organolèptiques i agronòmiques, conservant la morfologia del fruit única de cada varietat. Les línies Punxa (varietat Penjar), Sant Jeroni (Montserrat) i Montgrí (Pera de Girona) han estat obtingudes mitjançant aquests programes de millora. Paral·lelament s’ha estudiat l’efecte de la postcollita sobre l’aroma del tomàquet de Penjar, un caràcter determinant en l’acceptació per part dels consumidors. Mitjançant anàlisi sensorial s’ha identificat que l’aroma dominant d’aquesta varietat, descrita com a floral, incrementa en les primeres fases de la postcollita, assolint el seu màxim aromàtic als 2 mesos. L’absència de cis-3-hexanal i las variacions en el ràtio de la concentració entre els diferents volàtils amb impacte sobre l’aroma del tomàquet serien els responsables d’aquest comportament particular. En conclusió, els estudis que es presenten en aquesta tesi doctoral mostren que la variabilitat genètica intra-varietal existent en les varietats tradicionals afecta a la major part de caràcters, tant agromorfològics com sensorials. L’heterogeneïtat per qualitat organolèptica posa en risc la gran acceptació que tenen les varietats tradicionals entre els consumidors. Per corregir aquesta situació, s’han desenvolupat diferents estratègies per millorar els components genètic i ambiental que afecten a la qualitat organolèptica de les varietats Montserrat, Pera de Girona i Penjar.