La Fundació Miquel Agustí vol obtenir una ceba òptima pel Parc Agrari
Diari de Sabadell (14/09/2010)
Primer van ser les mongetes del ganxet, després el Pa de Sant Julià i més tard, el vi. Ara toca la ceba, una hortalissa estretament lligada a la ciutat, com a mínim pel que fa referència al seu escut. Ahir es va presentar un projecte d’investigació agronòmica per tal d’obtenir una ceba exclusiva del Parc Agrari de Sabadell. Els membres de la Fundació Miquel Agustí ja fa mesos que hi treballen i encara caldran uns anys per poder-la trobar amb regularitat als mercats.
Buscant la ceba perfecta. Això és el que fan els tècnics de la Fundació Miquel Agustí per encàrrec de l’ajuntament de Sabadell.
Més enllà de referències a l’escut de la ciutat i d’altres consideracions, el que es busca és “un producte pensat pel cultiu de proximitat i de consum massiu”, segons el regidor de Sostenibilitat i Gestió d’Ecosistemes, Ricard Estrada.
28 Candidates
Per tal de trobar l’encreuament de varietats idoni s’ha treballat partint d’una base de “28 tipus de cebes de tota Espanya, que són les que més s’adapten a aquest territori”, comentava Francesc Casañas, director científic de la fundació que treballa als camps del Parc Agrari de Sabadell.
D’entres tantes candidates, quatre varietats de cebes han estat triades per la seva dolçor, poca picantor i adaptació al terreny calcari i argilós de l’entorn de la ciutat. La ceba morada d’Amposta, les Grano de Oro i Fuentes del Ebro, de Saragossa, i la Malaguenya de Nerja reuneixen les qualitats idònies.
Casañas puntualitza que també caldrà veure la seva productivitat. No cal oblidar que a més de ser un bon producte, ha de ser suficientment rendible per que els agricultors la triïn per sobre d’altres tipus de cebes molt implantats als mercats i a preus força baixos.
Tasca minuciosa
Els tècnics de la fundació ja han començat la minuciosa tasca de manipular pistils i estigmes per encreuar de forma controlada cadascuna de les cebes. Dels fruits que se n’obtinguin encara caldrà tornar a plantar llavors per veure si realment s’han fixat els caràcters que busquen els investigadors.
“Això és un procés molt lent –comentava Joan Simó, un dels tècnics implicats– no crec que puguem tenir resultats definitius abans de quatre anys tot i que ja tenim molta feina feta”
